“A mi, si em volien veure de mal humor, només calia que em diguessin que algun dia ja no aniria a la Sagrada Família”, aquestes paraules de la Núria Pujol, nascuda l’any 1927, es van repetint al llarg de la conversa compartida amb ella a casa seva una freda tarda de novembre.
Als cinc anys va començar com a alumna a la nostra escola, la mateixa que van trepitjar el seu pare i la seva sogra. I també, anys més tard, alguns dels seus germans, fills, nets i besnets. En total, cinc generacions de la seva família han passat per la Sagrada Família. No tothom ho pot dir. “I no sé si en queden gaires de la meva edat…”, comenta amb un tímid somriure. I és que amb 91 anys, la Núria manté una memòria privilegiada i els records intactes d’una infantesa afectada per la Guerra Civil. “Durant la guerra, vaig anar a fer classe amb una senyora particular, Doña Francisca, per no perdre tant. Van destruir la capella de l’escola i la porteria sempre estava ocupada per la UGT, però també van construir un teatre molt ben equipat”, recorda. Durant aquell període, comenta que a casa seva es van amagar tres monges de la Sagrada Família, que hi van viure durant un temps. A una la van seguir i se la van endur per interrogar-la durant moltes hores i després la van tornar a portar, segons la Núria, el motiu va ser perquè va dir que era “hermana” i no monja.
Quan va acabar la guerra, la Núria va poder tornar a l’escola. Tants anys després, recorda especialment les classes de comptabilitat, mecanografia i francès. “El que més em va agradar va ser el francès. Quan em vaig casar, ja no vaig tornar a practicar-lo i un dia em vaig trobar amb uns francesos i com que portava tant de temps sense parlar-lo, no vaig saber com fer-ho. Em va fer tanta ràbia que, al dia següent, em vaig matricular a l’Aliança Francesa”, explica.
Un altre dels millors records que conserva és el de les amigues que va fer a l’escola, que es van convertir en les seves companyes vitals: “La nena amb la que vaig seure de costat el primer dia d’escola ja ha estat la meva amiga de sempre. Ens va unir el fet que dèiem “pare” i “mare”, no “papa” i “mama” o “papà” i “mamà”, com era més habitual en aquells moments. I de la colla d’amigues que hem anat sempre juntes, pràcticament totes havien anat a l’escola i sempre vam mantenir aquesta amistat. Ens seguíem trobant, després un cop casades, també amb els marits”.
“Les amigues que vaig fer a la Sagrada Família han estat les meves amigues de tota la vida”
“Fa uns anys, vam coincidir tres o quatre exalumnes en un casament de casualitat i ens va fer tanta il·lusió que vam decidir posar fil a l’agulla per organitzar una trobada. Vam quedar que cadascuna avisaria a les que pogués localitzar, perquè miràvem la guia telefònica i era complicat trobar ningú perquè allà només sortien els cognoms dels marits, però finalment vam aconseguir contactar amb un bon nombre de companyes. Des d’aleshores, cada any se celebra una trobada amb exalumnes de l’escola i tenen molt èxit!”, explica.
La Núria era la gran de sis germans, tots nois. Quan va finalitzar la seva trajectòria escolar, el pare va voler que ella l’ajudés a la feina, però la mare va decidir que es quedaria a casa, ja que tenien cinc fills més, i durant aquella època va assistir a classes de costura, piano… Als 24 anys es va casar i amb 27 va tenir la seva primera filla, la Rosa Blasi, vinculada també durant molts anys a l’escola a nivell personal i professional. I 64 anys més tard, la Núria pot presumir d’una gran família formada per cinc fills, dotze nets, set besnets i dos que estan en camí. A més, una de les seves joves, la Montse Sisquella, actualment també treballa a l’escola a l’àmbit d’Administració.
Un dels referents que va marcar significativament la seva etapa escolar va ser la “madre” Rosario Salvía, de Lleida. “Ens l’estimàvem molt”, repeteix diverses vegades amb emoció. A la seva època, l’ensenyança s’impartia exclusivament en castellà i explica que un dia van anar d’excursió al Montseny amb ella i quan eren dalt d’una muntanya, els va parlar en català, a més amb accent lleidatà, que encara cridava més l’atenció, i confessa que els va fer tanta il·lusió que és una vivència que l’ha acompanyada durant tota la vida. Abans, qui parlava en català s’arriscava a ser delatat i denunciat. “I aquesta “madre” sempre em deia que havia tingut a classe a una filla, és a dir a mi, i després va tenir també a les meves filles, la qual cosa la convertia en àvia”, afirma la Núria amb un gran somriure.
La de la Núria Pujol és una llarga biografia estretament lligada a la història de l’escola Sagrada Família, dues vies de tren que han transcorregut en paral·lel des de fa gairebé un segle.
Berta Gusi. Responsable de Comunicació de Sagrada Família Sabadell