Moltes vegades sento gent dir que no té cap contacte amb els amics de l’escola. I llavors penso: «quina sort haver anat a la Sagrada Família!». Perquè si hi ha una cosa que crec que m’acompanyarà tota la vida és aquest sentiment d’unió i de pertinença. D’entrar en un edifici on tothom et coneix i on tu coneixes tothom; on, per molts anys que passin, saps que sempre seràs benvinguda.
De l’escola me n’emporto molts records materials: xandalls granates, fotos amb l’ambaixador, disfresses de plàstic i fins i tot olor a Reflex. Però, sobretot, m’emporto les persones. SAFA m’ha regalat amics amb qui durant quinze anys vaig compartir jocs al pati dels arbres, hores de menjador intentant esquivar l’amanida i moments de nervis abans de la Selectivitat. M’ha donat amics que puc dir amb orgull que conec des dels tres anys, i amb els que deu anys després segueixo rient com el primer dia. SAFA ha posat en el meu camí professors que t’exigeixen el màxim i et fan passar més temps del que voldries estudiant; però que entre poemes i anàlisis sintàctics, resistències i discs durs o comentaris d’estàtues romanes es converteixen en psicòlegs, consellers i també amics quan més ho necessites. La humanitat, la proximitat, el sentir-se com a casa. Això és el que més destacaria del meu pas per la Sagrada Família, i el que intento replicar dia rere dia allà on vaig.